Després de sortir del petit poble de Roquevaire amb la panxa plena per l’esmorzar, ens volem endinsar, ara sí, al glamour de la Costa Blava Francesa. Recordem que aquests dies se celebra el torneig de tenis de Niça, el Festival de Cinema de Cannes i la cursa de Formula 1 de Mònaco. Abans però, conduïm per petites carreteres i passem per bonics pobles com Auriol, Saint-Zacharie, Brignoles, Le Luc, La Garde-Freinet, Grimaud… fins arribar a una de les ciutats referència de la Cote d’Azur: Saint-Tropez, on decidim dinar.
El port esportiu de Saint-Tropez era un no parar de veure grans iots i velers
Souvenirs i records es poden trobar a moltes botigues
La pluja ens va donar una treva durant la visita a Saint-Tropez
Impossible trobar aparcament a Saint-Tropez
Una bona passejada per la ciutat
Per variar ens costa molt aparcar el cotxe (ens penedim molt de no respectar la idea original de venir en moto). Quin canvi! Aquí sí que es nota el luxe. Passegem pel port esportiu, i els iots i enormes velers fan morir d’enveja a la majoria de mortals. Arriba un vaixell enorme, i un munt de gent s’amuntega al seu voltant. Suposem que és algú famós, però ens fa mandra esperar per veure qui és el “ricachon” que arriba, i continuem caminant. Ara sí, trobem al final del port, una creperia bretona que fa bona pinta, i té uns preus raonables, ja que molts restaurants tenen plats i preus estratosfèrics! Dinem molt bé, i cau la primera ampolla de sidra.
Una bona crepe i una ampolla de sidra dolça per aguantar els quilòmetres de ruta…
S’ha de vigilar amb els preus, tot està caríssim
Cotxes esportius, iots, fortunes… Que mal repartit està el món…
Ups! He colat aquesta foto una mica “rara”, però no m’hi puc estar. I de fet està del revés, però és que m’agradava més així…
Ens endinsem a la ciutat vella, plena de carrerons i restes de l’antiga muralla, com la Muralla de Jarlier, o la Ciutadella antiga del segle XVI.
La muralla Jarlier, restes de l’antiga muralla de la ciutat
Entre tantes botigues de “marca”, encara es poden trobar típics comerços de poble
No hi ha res com menjar-se una crepe dolça mentre es visita la ciutat
Els carrers paral·lels al mar són ben macos, i plens de botigues i comerços
Tot i la gentada que hi havia, encara es podien trobar racons ben tranquils
S’ha d’anar amb compte amb els preus dels establiments (sobretot si després no volem tenir un gran ensurt amb la Visa), ja que molts llocs són caríssims. Prenem un café i un te que ens costa 5 euros cada un.
Tot i el luxe, és trist veure com a les portes de la glamourosa botiga Chanel, o a qualsevol racó de la ciutat, trobem gent sense sostre.
Continuem la ruta, i voregem la badia sempre seguint l’aigua. Passem per la ciutat de Sainte-Maxime, que sembla igual de luxosa que Saint-Tropez, però més tranquil.la i petita.
Ens dirigim ja cap a Niça, amb aquella tranquil.litat nostra que ens caracteritza, perquè aquest vespre tenim entrades per un dels actes estrella de la nostra ruta: el concert de Coldplay! Just entrem a l’autopista trobem una retenció al mateix peatge, i un cartell lluminós que ens indica 14 quilòmetres de cues. No ens ho podem creure! De sobte l’emissora de ràdio francesa que estem escoltant, ofereix un butlletí informatiu per informar de l’estat del trànsit. Ens corrobora que les carreteres cap a Niça estan col·lapsades, degut a que molta gent ja es dirigeix al concert. Són les 18h de la tarda, i nosaltres som tan feliços que abans del concert preteníem arribar al nostre hotel per canviar-nos i dutxar-nos… De nou, canvi de plans!
Decidim anar directament al lloc del concert, l’estadi Nikaia Charles Ehrmann. Quin col.lapse! (tornem a pensar en que bé ens hauria anat la moto ara…) Ens fan aparcar ben lluny, però tenen preparats un servei de busos que ens apropa a l’entrada de l’estadi. Aprofitem per trucar a l’hotel i avisar que arribarem tard: “-Ah! Tenen entrades pel concert? No es preocupin, poden arribar a l’hora que vulguin.”- Es nota que Niça deu estar ocupada per turistes que han vingut a veure el show dels Coldplay!
Les cues per entrar al concert eren enormes, però avançaven molt ràpid
I un cop a dins, comença l’espectacle. Abans actuen la cantant Rita Ora i el grup Marina and the Diamonds, i no és fins les 22h que surten els protagonistes de la nit. Apoteòsic, genial, brutal… no tenim paraules per definir l’actuació. En directe son boníssims, i es nota que saben el que és un espectacle audiovisual. No paren d’oferir sorpreses: focs artificials, globus, llums… i 45.000 persones que no paren de cantar i animar!
L’organització repartia uns braçalets que s’encenien en determinats moments, creant una fantàstica imatge
Panoràmica de l’estadi mentre actuaven els grups teloners
Quins nervis! Que començi ja…
La sorpresa més gran de la nit, ve a mig concert. Estem situats a la gespa de l’estadi, a mitja distància de l’escenari, i com tots aquest grans concerts, o ets al davant de tot o gairebé has de seguir el concert per les enormes pantalles muntades. I jo encara puc veure bastant bé al grup, però la Cristina (que no vull dir que sigui petita, però tampoc és molt alta -ja m’enteneu-) sempre té un munt de caps al mig que tapen la seva visió. Doncs bé, després d’una pausa, amb tot l’estadi a les fosques, de cop i volta comença una nova cançó però no veiem a ningú. On són? I em giro al darrera i els veig allà, a pocs metres nostres, damunt d’un petit escenari que han muntat per oferir un parell de cançons entre el públic. Llàstima que Murphy sempre m’acompanya amb les decisions fotogràfiques. M’explico: Si arribo a voler entrar al concert amb la càmera de fotos gran, segur que m’hauria trobat problemes a l’entrada, com m’ha passat a d’altres llocs. És per això que vaig optar per deixar-la al cotxe, però la llei de Murphy diu que si no l’agafo, no hauria tingut cap problema per entrar-la amb mi. De fet al voltant nostre hi havia diverses persones amb càmeres professionals. I jo només tenia el mòbil per fer-los fotos quan segurament mai més els tornaré a tenir tan a prop meu. Quina llàstima!
Coldplay va situar-se durant dues cançons entre el públic
La gent no parava d’animar i cantar
L’espectacle de llums i colors era brutal
Però que una foto no trenqui el moment tant especial. Coldplay torna a l’escenari principal i ens ofereix un final de concert espectacular. Quan tot acaba la gent es resisteix a abandonar l’estadi. Quan obren les llums encara es veuen més persones per tot arreu. Els busos per tornar als pàrquings van plens, i decidim, com moltes més persones, fer una passejada a peu fins el nostre cotxe.
Total, que arribem al nostre hotel, La Villa Nice Promenade (veure la nostra opinió a Tripadvisor), quan ja és gairebé la 1 de la matinada. Per sort, trobem un lloc per aparcar bastant a prop.
Uf! Costa dormir amb tantes emocions juntes, però estem cansadíssims i demà ens espera un altre plat fort: El Festival de Cinema de Cannes.
FOTOS A 500px
