Arxius diaris: 8 juny 2012

Continuem la nostra ruta per França explicant la segona part del tercer dia de ruta.

Sortim, ara sí, del glamour i ens volem endinsar cap a la part de La Provence, per trobar més pau i tranquil·litat, i sobretot, bonics paisatges que fotografiar i contemplar.

Agafem l’autopista per avançar ruta, ja que anem retardats, però més tard ja tornem a circular per petites carreteres, com la D49, que ens fa passar pel poble d’ Ampus, una zona molt famosa per la seva mel, i ho comprovem veient apicultors al voral de la carretera.

Deixem per fi les autopistes i ens endinsem a la Provence

Apicultors, ramaders i camps i més camps…

Ens desviem per la ruta D957, i ens endinsem al Parc Natural Regional de Verdon.

Ja estem en plena natura, i sembla mentida que fa unes hores estàvem en ple caos. Per fi veiem el Llac de Sainte-Croix, que tot i que pensàvem que era un llac natural, es tracta d’un embassament creat al 1975, alimentat pel riu Verdon. Les seves 2.200 hectàrees d’aigües blaves reuneixen les millors condicions per la pràctica d’esports aquàtics. Parem a admirar-lo i continuem vorejant-lo una bona estona. Veiem molts ciclistes i excursionistes que, com nosaltres, gaudeixen d’aquests paratges. Bé, alguns potser no ho passen tan bé: ens trobem un matrimoni francès que està fent auto-stop i parem a recollir-los. Van carregats amb motxilles i ens demanen de portar-los fins al següent poble. S’havien quedat sense forces i ja no podien més… Dit i fet!

Le Lac de Sainte-Croix es troba al Parc Natural de Verdon

El llac és en realitat un enorme embassament construït per l’home

Continuem i una mica de pluja ens torna a acompanyar. Arribem fins al bonic poblet de Moustiers-Sainte-Marie, situat entre muntanyes, amb un riu que el travessa amb petites cascades entre les cases. Moustiers està inclòs a la llista francesa dels Plus beaux villages de Frances, i passejant pels seus carrerons entenem el per què.

El Poble de Moustiers-Sainte-Marie està situat entre les muntanyes del Grand Canyon du Verdon

Amb aquestes vistes es lleven cada dia els habitants de Moustiers

El riu i petites cascades travessen el seu casc urbà, oferint encara una imatge més maca del poble

El poble permet una petita passejada per recórrer els seus carrers

Eren més de les 20h, i la nostra visita provocava trobar-nos poquíssima gent. Genial !!

L’esglèsia parroquial és una petita joia

Carrers empedrats acompanyen al visitant

Fundat per uns monjos al segle V, els seus habitants diuen que respiren el cel més pur de tota Europa. Bonica manera de definir el lloc on vius! Un dels símbols del poble és l’estrella daurada que penja ben alçada entre dues muntanyes, tot i que era molt difícil veure-la al trobar un cel una mica gris.Segons la llegenda, es tracta d’una promesa feta pel Duc de Blacas que va fer si tornava viu de les Creuades.

Les vistes del Parc Natural són espectaculars

Tot i ser un poble petit, no podem oblidar el seu caire turístic. Podem trobar uns quants bars i restaurants

Les gotes d’aigua queien amb poca intensitat, però ens van acompanyar una estona

Els petits salts d’aigua passen a tocar de les cases del poble. Us imagineu sentir cada dia els curs d’un riu?

No estava emprenyat amb nosaltres, eh? Tot el contrari, però vam fer-li la foto mentre badallava

El vespre ens sorprèn en aquesta zona de La Provence i és quan més gaudim del paisatge. La pluja ja ha parat, però ens alegrem molt que hagi plogut. És una manera de millorar aquest paisatge, que és espectacular! Els camps tenen una capa de gotes que fan que els colors siguin els més vius que hem vist des que vam arribar.

Després de la pluja, els núvols es van obrir i van deixar pas a un bonic sol

Les gotes d’aigua encara feien més bonics els camps de blat

Els núvols van deixar pas a un vespre ben bonic

Detall dels camps de flors grogues que ens acompanyaven duran la ruta

La llum del sol està baixíssima, i això encara potencia la sensació d’espectacle visual. Passem per Riez, Valensole i els camps són plens de blat i d’espígol . Llàstima que encara no és l’ època de floriment, perquè tot és alucinant, però quan hi hagi el lila de les flors d’espígol deu ser brutal! Es nota que la tradició a la zona és fortíssima. Camps i camps d’espígol ens acompanyen. Plantats en perfectes i simètriques fileres que donen un ordre pictòric increïble. Com gaudim d’aquesta part de la ruta… Parem diverses vegades per fotografiar, tocar, respirar i sentir un moment únic. Aquell que et fa entendre de cop perquè ens agrada viatjar i descobrir llocs nous!

Llàstima que encara no era l’època del floriment de la lavanda

La disposició de la lavanda creava unes perfectes línies als camps

El nostre horari s’anava retardant irremeiablement, ja que havíem de parar cada dos per tres a admirar el paisatge

Quin grocs…

La sensació de pau i tranquil·litat era genial

I per variar, el temps se’ns tira a sobre. Arribem al poble de Manosque sobre les 20h, patint per trobar lloc on sopar (ja sabeu els horaris europeus pel tema dels àpats…) Però encara ens entretenim una estona a l’entrada del poble, ja que ens enamorem d’un petit pont on el sol juga amb la seva estructura i la flor dels arbres crea una atmosfera meravellosa. Són els pollancres, que tenen un particular sistema de reproducció: enviar les seves llavors ben lluny embolicant-les en un lleuger cotó flotant. Una altra visió que recordarem sempre. De fet la Cristina m’ha d’arrossegar, sinó crec que encara seria allà fent fotos.

Arribant al poble de Manosque ens trobem aquest bonic pont

La imatge que ens oferia del capvespre era impressionant

Per fi ens instal·lem al bonic Hotel de Le Pre Saint Michel (veure la nostra opinió a Tripadvisor), i ens demanen si volem sopar al seu restaurant. És tard i estem cansats, així que diem que sí, perquè decidim visitar el poble al dia següent. I fem una boníssima elecció. El restaurant està molt bé, i sopem un menú que tenen de 25 euros que és fantàstic. Au, ens tornem a atipar i anem al llit amb la sensació d’haver viscut un dia rodó!