Ens agrada escriure i fotografiar els viatges que fem, perquè ens provoquen un munt de sensacions i les volem transmetre. I això és el que també fem de tant en tant amb la cuina. Ens agrada cuinar, menjar i fotografiar els aliments, i avui hem decidit fer-ho amb les darreres receptes de pastissos i dolços que hem fet a casa. …Clica per continuar llegint i veure més pastissos…
Fa 2 anys vam recuperar a casa la tradició de posar arbre de Nadal, i des de llavors, l’anem omplint amb records i souvenirs nadalencs dels llocs que visitem. Això fa que, quan el muntem per aquestes dates, ens vinguin al cap un munt d’anècdotes de les nostres escapades. …Clica per continuar llegint i veure el vídeo…
Avui volem explicar una cosa que ens ha fet molta il.lusió. El passat dissabte 30 de juny, van parlar del nostre bloc al programa de ràdio Via Lliure de RAC1. Dins de les diferents propostes d’aquest programa, van recomanar als seus oients el Diari de la Bona Vida, fent un petit resum del que es poden trobar visitant el nostre bloc de viatges.
La proposta ens va arribar uns dies abans quan la Marta (redactora del programa) va enviar-nos un missatge a la nostra recent inaugurada Pàgina oficial de Facebook per avisar-nos de la notícia. Encara no entenem com el nostre petit bloc va arribar a les seves oïdes…
Sigui com sigui, ens va encantar, i el mateix dia de l’emissió es van multiplicar per 10 les visites al bloc. Uau!!!
Us deixem el fragment d’àudio on parlen del nostre bloc:
O cliqueu aquí per anar a l’enllaç
Aquesta entrada és per lloar una “estupenda” iniciativa: el Congrés de Bloggers Volta al Món 2012. Ens era impossible assistir, de fet la Cristina no va poder, però tot i així jo (Manel) em vaig escapar durant 1 horeta de la feina per poder treure el cap. Eren tantes les ganes que tenia d’escoltar als “voltaires” que han fet grans viatges, que no vaig parar fins aconseguir una estoneta per sentir-los. Només va ser un petit aperitiu, però molt interessant.
Vaig poder escoltar en Bruno Sokolowicz, que ens va explicar les aventures de viatjar en un vaixell de càrrega. I després a la Celia, del bloc quadernsdebitacola, parlant sobre les remotes illes de Vanuatu. No hi va haver temps per a més, però vaig tornar a la feina molt més content. Sentir i veure tants amants dels viatges junts eleva la moral. I el somni de fer algun dia la volta al món ja no sembla una cosa impossible…
Des d’aquí enviem un agraïment als nois/es de Club de Viatges, organitzadora del Congrés, i a tots els blocs associats i persones que van participar.
En aquesta entrada del nostre bloc volem parlar de la passió pel futbol. Això és el que ens va portar aquests passats dies a fer una escapada a Sevilla (de l’ 1 al 3 de maig del 2012). La raó: es celebrava jornada de lliga entre setmana i nosaltres teníem festa. Ah! i el més important: jugaven el Sevilla contra el Betis (l’equip del meu cor) en un dels derbis més importants del futbol.
La gent que em coneix ja sap de sobres que sóc seguidor de l’equip andalús, i des de sempre he hagut de sentir comentaris de tot tipus al respecte. No em refereixo a despectius, eh? sinó més aviat del tipus: “que estrany, i com és que ets del Betis?” Amb un pare sevillà, i una mare cordovesa ja tot encaixa més, però la raó principal li dec al meu tiet Pepe, que va morir fa molts anys, i que em va inculcar el sentiment bètic per sempre. I la Cristina què en pensa? Doncs ella és culé, però sap dels meus colors verd-i-blancs i comparteix les meves bojeries, i una escapada, és una escapada…
Els voltants del camp eren una festa moments abans del partit
Situat al barri de Nervión, el Sanchez Pizjuán és l’estadi del Sevilla F.C.
Una de les grandeses del futbol és que l’avi i el nét poden ser del Betis, i el pare del Sevilla
Als voltants de l’estadi la gentada era descomunal
Una escapada que, i cada cop apurem més, vam decidir només hores abans de marxar. La cronologia dels fets podria ser la següent: tarda del dilluns 30 d’abril, miro els horaris dels partits i veig que el Sevilla-Betis es juga el dimecres a les 20 hores. Parlo amb la Cristina i surt un petit inici d’idea d’escapada, però com que sóc a la feina no tinc temps per més. Quan plego i, arribo a casa al vespre, continuem parlant del tema. No ens fa falta molta empenta per decidir mirar si queden entrades pel partit. Un cop veiem que sí, les comprem com si una força inexplicable ens obligués… Després vindria el desplaçament (ens decidim per l’AVE, que aquesta vegada, fins i tot, ens surt més barat que l’avió!), i la reserva d’un hotel. Resumint, acabem de tancar totes les reserves a les 23h de la nit i en menys de 7 hores ens hem de llevar per marxar! Que no ens aturin unes poques hores de son…
Persones de totes les edats van al camp a seguir al seu equip
Mica en mica s’anava omplint l’estadi, fins gairebé el ple absolut
Veure els càmeres de televisió ens recordava a nosaltres fa uns anys…
La cridòria era ensordidora a la sortida dels jugadors al terreny de joc
Serà la primera vegada que visitem el camp de l’etern rival, el Sevilla Futbol Club, ja que sempre que hem anat a veure algun partit del Betis ha sigut al Benito Villamarín. És un derbi especial, ja que crec que no hi ha cap altra ciutat on els dos equips tinguin tan de pes repartit entre les aficions. Podem dir que gairebé es divideixen entre meitat i meitat, inclús repartits entre famílies. Marits d’un equip i dones de l’altre, avis i néts d’un i pares i mares de l’altre, germans amb colors i sentiments diferents… Això no passa a cap altra ciutat! Fins i tot som motiu d’alegria en una taberna on dinem i se sorprenen al saber que som a la ciutat per veure el partit. El nostre accent ens delata i no es poden creure que un bètic català vingui a veure el derbi! Un somriure i una encaixada de mans de la mestressa de la taberna ens fa veure que ella també és bètica!
Com gairebé sempre, alguns brètols es dediquen a trencar la màgia del futbol
La publicitat a les banquetes sevillistes no té preu…
La majoria d’aficionats bètics estaven a l’altra banda nostra
No cal dir que ens ho passem de conya voltant per la capital andalusa, menjant com dos “jabatos”, però això potser tindrà una altra entrada al bloc. El que ens interessa és parlar del partit, un partit únic i diferent, un partit especial. Com a tots els clubs de futbol, podem trobar de tot, alguns que no tenen dos dits de front i només saben “liar-la” i gent sana i correcte que vol veure un espectacle esportiu.
La temperatura era perfecta, i les ganes de partit enormes…
La majoria de sevillistes que ens envoltaven no devien entendre res: dos bètics parlant català?
Grans i petits estaven disposats a gaudir d’un gran partit
Els jugadors bètics celebren amb els aficionats la victòria
Marxem del camp amb una eufòria enorme
Els nostres seients comprats per internet i situats a la primera graderia, ens ofereixen una visió molt bona del joc. Per no avorrir molt amb el partit, us explicarem que va ser per emmarcar. Envoltats per sevillistes, no vam poder ser molt efusius amb el joc bètic, però una victòria a l’últim sospir (1-2) contra el rival de la ciutat encara va fer més increïble l’escapada sevillana!
Aquesta petita entrada al bloc és per deixar constància de la Cosinada 2012, que és com denominem a la reunió de cosins. Actualment costa molt veure a la família, ja sigui pel lloc on residim, per les nostres feines o simplement perquè el temps passa molt ràpid. És per això que el dissabte 21 d’abril vam decidir convocar una reunió. Val a dir que no vam poder ser tots, només la mitat, però és normal, ja que tothom té coses a fer i és molt difícil reunir-nos alhora. Tot i així, crec que parlo en nom de tots els que vam anar, si dic que va estar molt bé.
De sempre hem sigut molt familiars, de reunir-nos sovint per cap d’any o celebracions diverses, de fer inclús les vacances junts, ocupant campings i platges. Però els anys passen, i això s’anava perdent. Per això vam voler impulsar una data concreta i tornar-nos a veure el màxim de cosins, parelles respectives i, ara ja, alguns fills. L’objectiu era ben clar: veure’ns, posar-nos al dia de les últimes notícies familiars, explicar anècdotes de joventut, i fer una bona “comilona”.
El lloc triat va ser el restaurant “Coll de Revell”, situat al costat de l’eix transversal, a la població d’Arbúcies. La raó era ser un lloc conegut pel nostre cosí més gran, en Toni, i estar situat a una distància molt semblant de tots els punts des d’on havíem de venir. A més, disposa d’una zona enjardinada i de parc que va ser molt útil pels petits de la família.
En resum, una reunió molt divertida i que esperem es pugui celebrar més sovint i amb tots els cosins possibles. La família és la família…
La llàstima d’una jornada tan bona va ser que encara podia haver estat més rodona. La Cosinada coincidia amb la celebració a Barcelona del II Congrés de Bloggers Volta al Món, i pensàvem anar a alguna xerrada pel matí. Per assistir a la Cosinada vaig demanar festa, ja que actualment treballo els caps de setmana, i semblava una bonica casualitat la coincidència dels dos esdeveniments. Però fa uns dies es va anunciar el canvi de dates en la celebració del Congrés i ens serà impossible tornar a demanar festa. Ja ens hem quedat dos anys seguits sense sentir a molts bloggers que han pogut fer la volta al món, un dels nostres somnis. Un altre any serà…
Blog sobre cinemagraphs, timelapses i altres experiments…
|
FOTOS A 500px
