Clica per veure entrada 1er dia
Clica per veure entrada 2on dia
Clica per veure entrada 3er dia (Ipart)
Clica per veure entrada 3er dia (II part)
Continuem la nostra ruta per França, en plena Provença francesa. Ens llevem al poble de Manosque, i ja que ahir vam arribar una mica tard i no vam veure res, decidim visitar el seu centre històric i aprofitar per esmorzar. Entrem per una de les seves imponents portes que encara queden de l’antiga muralla medieval: la Porte Soubeyran. Ens condueix a un típic i tranquil poble on els carrerons, una mica laberíntics, i les places plenes de cafeteries i petits restaurants, ens acompanyen en una agradable passejada, fins sortir per l’altre costat del poble, just per l’altra porta murallada: la Porte Saunerie.
La Porte Soubeyran ens condueix a la ciutat antiga de Manosque
Carrers estrets condueixen al centre de la vila
A primera hora del matí el poble està molt tranquil
Esmorzem a la Place Marcel Pagnol
Visitem l’oficina d’informació per fer algunes preguntes i recollir alguns mapes que ens ajudin a conèixer la zona i ens dirigim a les afores del poble, a un lloc que la Cristina tenia moltes ganes de visitar: la fàbrica i botiga dels productes d’Occitane en Provence. Allà fem de turistes de la zona i comprem alguns sabons i articles relacionats amb la cosmètica, molts d’ells derivats de la lavanda, l’autèntica estrella de la zona. Una ràpida visita al museu de la marca així ens ho demostra.
Visitem el paradís d’aquests productes
Les carreteres plenes de corbes i envoltades de bosc ens acompanyen continuament
La zona també és molt famosa per les seves vinyes
La nostra ruta ens porta del Parc du Verdon al Parc du Luberon
La carretera D900 ens condueix per una bonica ruta, i passem per pobles com Apt. Entrem de ple al Parc Natural du Luberon, i decidim visitar i dinar al poble de Roussillon. Situat a les muntanyes de Vaucluse, aquest bonic poble és conegut sobretot pel seu jaciment d’ocre, un dels més importants del món. Aquest pigment natural es troba barrejat amb la sorra de les muntanyes i té una importància enorme a la zona, i fins i tot hi ha la ruta anomenada “Sentier des Ocres”, per passejar entre arbres i petites formacions rocoses d’ocre. També es poden aprendre més coses sobre la utilització d’aquest material a la construcció o com a matèria primera a la pintura.
Els penya-segats d’ocre són característics d’aquesta zona
Tot i ser un poble molt turístic, ens vam trobar un Roussillon força tranquil
Botiguetes i restaurants omplien els carrers
Les cases, totes de tons vermells, grocs i marrons, juntament amb les muntanyes i jaciments d’ocre, creen un contrast pictòric únic quan ho sumem al verd de la vegetació i al blau intens del cel. Quants colors! Dinem en un turístic restaurant, on per sort, i com ens passa sovint en aquestes escapades de temporada baixa, encara no ens trobem amb molta gent. Aprofitem per comprar uns gelats (un d’ells amb gust a lavanda! Boníssim!) i continuar la passejada fins a un mirador des d’on tenim unes bones vistes de la vall. Ah! I també trobem un petit mercat de productes artesans que es fa cada dijous fins a les 13h.
Des d’aquest mirador es tenia una bona visió de tota la vall
Passegem carrer amunt i carrer avall
Detall dels colors ocres de les façanes i un llangardaix decoratiu
Fins i tot els gelats són de lavanda. I a més, boníssims!!!
Ens trobem uns quants cotxes d’època pels carrers de Roussillon
Continuem la ruta, amb la panxa plena, i ens apropem fins a l’Abadia de Notre-Dame de Sénanque, molt a prop de Gordes. Quan la divisem, ja hi ha alguna cosa que ens atrau, segurament l’entorn on va ser construïda, al segle XII. Uns cuidats camps de l’omnipresent lavanda ens acompanyen fins a les seves portes. L’única manera de visitar el seu interior, és a través de visites guiades, i aprofitant que està a punt de començar una, ens apuntem, per 7 euros cadascun. Tots els tours són únicament en francès, però la nostra guia vocalitza molt bé i parla lentament, així que és una delícia escoltar informació d’aquest monestir cistercenc i veure per dins una abadia amb tants anys d’història.
Ens imaginem que bonica deu ser la imatge de l’abadia quan floreixin els camps de lavanda que l’envolten
Una tranquil·litat absoluta presidia tot el recinte de l’abadia
Passegem per l’antic dormitori del monjos, l’església, el claustre, l’scriptorum i fins i tot la sala capitular. Amb les acurades explicacions de la guia i la nostra imaginació, ens costa molt poc traslladar-nos al passat! Recordem, que el moviment cistercenc, es caracteritza per la falta de decoració i la seva sobrietat, ja que precisament buscaven la contraposició a la sumptuositat de l’època. L’austeritat està present a tota l’abadia, i res ha de pertorbar la pau dels monjos.
La visita guiada ens va servir per conèixer un munt de detalls
L’antic dormitori dels monjos era l’inici de la visita
El claustre cistercenc és un lloc de lectura i descans pels monjos
Comença a fer-se tard, i després de visitar la bonica i completa botiga de l’abadia, plena de productes fets pels mateixos monjos i utilitzant la lavanda que cultiven, ens acostem fins a Gordes, el poble més visitat del Luberon. Situat sobre un turonet, la imatge que ens trobem quan comencem a pujar per visitar-lo és magnífica. Tot i així, no és dels llocs que més ens van agradar de la zona, tot s’ha de dir!
La situació del poble de Gordes sobre un petit turó és inmillorable
I les vistes des dels seus carrers, impagables
Antigues cases de fusta i pedra i carrers empedrats formen el poble de Gordes
La plaça central del poble de Gordes
Es feia tard quan vam marxar del poble de Gordes
Marxem del poble, que comença a ser l’hora de sopar, i decidim arribar ja al poble de Bonnieux, on dormirem, i allà buscar algun lloc on menjar. I com després comprovarem, fem bé. Arribem sobre les 19h al nostre hotel, i tot i que ens costa una mica trobar-lo, finalment ho aconseguim. Es tracta de “Une sieste en Luberon” (veure nostra opinió a Tripadvisor) i de fet no és un hotel, sinó una gran casa on viuen en Nicholas i la Bàrbara, i lloguen un total de 5 habitacions. Situada entre boscos i camps de vinyes, ens reben molt cordialment i ja ens expliquen d’un inici que allà s’hi va a relaxar-se i a descansar. Ens ofereixen una copa de vi i unes cireres, i quan ens mostren l’habitació, entenem a què es referien quan parlen de desconnexió. A la nostra habitació, no existeix paret lateral, és a dir, no té finestres, i el nostre llit dóna directament a les vistes del bosc i com no, a un camp de lavanda, que per a enorme sorpresa nostra, sí que està florida. Per fi podem veure el color lila de l’espígol! La raó és que es tracta d’una varietat belga que floreix abans. Quina sort, podrem marxar de La Provence havent vist els bonics colors de la lavanda!
El nostre hotel “Une sieste en Luberon” era un oasi de pau
Ens relaxem una mica després d’un llarg dia de ruta
Gràcies a la varietat belga que tenien plantada, vam aconseguir veure el lila de la lavanda
Com sempre, fent nous amics
Ens recomanen sopar al restaurant d’uns amics, i tot i que nosaltres portàvem la bona referència d’un altre, ens deixem aconsellar. Es diu “Un p’tit coin de cuisine”, i està al centre del poble. És un lloc encantador. El cambrer que ens atén és super-simpàtic, i el menjar és fantàstic. Uf! Què més podem desitjar! Doncs una meravellosa posta de sol, la millor de la nostra escapada d’aquests dies. De fet no m’hi puc estar, i abandono a la Cristina durant uns moments per fotografiar el meravellós cel que La Provence ens està oferint. Ja no puc comptar quantes vegades he fotografiat el capvespre, però sempre m’emociona fins a punts insospitats trobar-me en solitud davant d’aquest espectacle de la natura…
El sol s’amagava i els colors vermells inundaven el cel
No podia fer esperar a la Cristina amb el sopar a punt, però l’espectacle era grandiós
Amanida, taula de formatges, una boníssima carn i una ampolla de vi formen part del nostre sopar. Sortirem rodolant del restaurant! Tot i estar a propet, la casa on dormim està a les afores del poble, i no hi comptàvem (bé, de fet la Cristina m’ho havia dit però jo no havia fet cas…) que hem de tornar per un camí sense il·luminació. Caminem completament a les fosques, envoltats d’arbres i silenci, amb l’única llum d’un telèfon mòbil, però fins i tot això forma part de la màgia del dia! Vull tenir un record de les estrelles que ens acompanyen durant el recorregut, i quan arribem a l’habitació faig l’última foto del dia des del jardí, aquella que farà que quan la tornem a mirar, ens recordi com ens ho vam passar durant aquesta escapada…
Un gran sopar per tancar el dia
Per capturar el moviment de les estrelles, és imprescindible una llarga exposició amb la càmera
FOTOS A 500px
