Descobrir (encara que sigui mínimament) una part del Marroc en cotxe és una experiència inoblidable. La llibertat per moure’t és total i decidir sobre la marxa el ritme que vols donar al viatge, ajuda a veure llocs molt interessants. I tot això a menys de 2 hores de vol de casa! Val molt la pena visitar un país tan meravellós. …Clica per continuar llegint i veure més fotos…
Què poden tenir en comú pel·lícules com Lawrence de Arabia, La Joya del Nilo o Gladiator? Moltes coses, segurament, però una de molt important: el meravellós escenari on es van rodar algunes escenes. Aquest no és altre que la Kasbah d’ Aït Benhaddou (en àrab آيت بن حدّو), una de les tantes meravelles que podem trobar si visitem el Marroc.
Situat al sud del país, a la província de Ourzazate, el conjunt va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1987. Aquest tipus d’hàbitat tradicional pre-saharià, està format per un conjunt d’edificis fets amb tova (una mena de maons fets amb fang, sense coure i assecats al sol), que donen a tot el conjunt aquest particular color. Un marró terra que, ubicant-se al desert, fa que tota la fortalesa prengui una mateixa tonalitat que dificulta saber on acaba la construcció i on comença la terra seca i àrida.
De fet, la paraula Kasbah significa fortalesa. És l’equivalent als castells medievals d’occident, una ciutat envoltada d’altes muralles i fortificada, per tal que els habitants de la zona es refugiessin dels atacs i amenaces d’altres pobles. Avui en dia en queden ben poques al Marroc que es conservin en bones condicions.
I la Kasbah de les Kasbahs és Aït Benhaddou. Situada dalt d’un petit turó, la vista de lluny ja és impactant, però una vegada ets al seu interior, passejant pels seus carrerons regirats i amb molta pendent, et sents com a dins del decorat d’una pel·lícula d’aventures.
Tot i la seva magnitud, no és gens complicat descobrir-la per un mateix, i encara que és fàcil desorientar-se no es trigarà gaire a tornar a trobar el camí. Això sí, els “guies” oficials i no oficials intentaran oferir els seus serveis durant bona part del trajecte. Un pot refusar els serveis amb un amable “sucran” (gràcies) o al revés, recórrer la Kasbah amb les explicacions i dades que ofereixen els berebers que porten anys a la zona. També s’ha de vigilar amb els que volen cobrar per qualsevol cosa, argumentant que certes parts de la fortalesa són privades i cal una entrada. No està gens malament oferir alguns dirhams per obtenir una visita completa (de fet si fem el canvi de moneda descobrirem que el que ens demanen no és una quantitat desorbitada), però tampoc hem de caure en el parany de pagar a qualsevol persona que ens ho demani…
Només cal tancar els ulls i imaginar-se Aït Benhaddou plena de gent amunt i avall, vivint a les cases i custodiant les muralles, els animals carregant mercaderies pels seus carrerons… Ara tot és buit i silenciós, però sempre ens quedarà la seva visita i la nostra imaginació per muntar la nostra pròpia pel·lícula.
Clica sobre una imatge per obrir la galeria:
Fes és la més antiga de les ciutats imperials marroquines, i la tercera ciutat més gran del Marroc, després de Casablanca i Rabat, amb una població de 940.000 habitants. Si penseu en la mitjana de l’alçada dels seus edificis és fàcil adonar-se que la densitat de persones que hi viuen és brutal.
Sovint se la considera centre espiritual del Marroc. La universitat més antiga del món es va obrir en aquesta ciutat l’any 859. Fundada el segle IX, Fes acull la Medina més antiga de tot el país, i una de les més grans de tot el Magreb, declarada Patrimoni de la Humanitat des de 1981.
En realitat, Fes són tres ciutats en una. La Ville Nouvelle, fundada pels francesos el 1920; Fes-el-Jedid (Fes la Nova), una ampliació de la metròpoli anterior i Fes-el-Bali (Fes la Vella), la medina més antiga de la ciutat i centre històric situat entre les seves muralles.
Fes-el-Bali és un autèntic laberint medieval, amb més de 9.400 carrers i carrerons, impossibles de reproduir a cap mapa. De l’aeroport a la ciutat vam anar en taxi, que ens deixa a les portes de les seves muralles. Allà és impossible que entrin els cotxes, només bicicletes i burros són els vehicles que es fan servir allà dins.
Impressiona baixar del taxi davant d’una enorme Bab (portes a les muralles), amb un mapa a la mà per intentar arribar al riad (casa d’hostes) que tenim reservat. Només mirar cap a dins els seus carrerons saps que és impossible orientar-se, i aquell paper que tens a les mans no serveix de res. Però no passen ni 10 segons que un munt de persones t’envolten per oferir-se, per uns quants dirhams (la moneda nacional), com a guies per conduir-te on tu vulguis.
Aquí està la gràcia de moure’s lliurement i perdre’s per la Medina. Amb una mica de sentit comú, i una mescla de sort i conversa amb els seus habitants, és tota una aventura recórrer el centre. També hi ha la possibilitat de pagar per un guia i deixar-te portar. Segurament acumules més informació, ja que existeixen guies molt ben preparats que t’expliquen la història de la ciutat mentre passeges, però a canvi, et fan visitar botigues i comerços per intentar treure un sobresou amb les comissions que s’enduen si compres articles. Tot i així, qui hagi visitat Marrakech, ha de pensar que allà sempre té l’enorme plaça de Jemaa-el-Fna per acabar orientant-se, mentre que aquí costa ubicar-se i és relativament fàcil perdre’s. Això si, s’ha d’anar preparat, per no agobiar-se amb la “multitud”. Tothom s’ofereix com a guia per acompanyar-te, els venedors aprofiten una simple mirada als seus articles per començar l’art del “regateig”, els nens t’envolten per demanar-te diners… Calma, aquesta és la paraula clau. Calma per integrar aquestes costums com a part del viatge i no perdre mai la paciència. Un somriure acompanyat d’un enèrgic “laa shokran” (no gràcies) és més que suficient. Una mica de francès facilita molt la comunicació, ja que tothom el parla, però sorprendrà escoltar paraules en mil idiomes, inclòs el català, dels comerciants, que per tal de fer negoci han aprés a comunicar-se amb tothom, vinguis d’on vinguis…
Com tota Medina, els diferents souks o gremis professionals que hi coexisteixen es distribueixen en diferents barris segons l’especialitat que exerciten. Així trobem el barri dels artesans, el dels terrissers, forjadors, sastres… L’adoberia d’Al-Chauara és la més important de la ciutat. Al voltant d’un pati central, on es disposen nombroses fosses de maó, se situen els tallers on es processen les pells. Els adobadors, que treballen igual que 800 anys enrere, s’introdueixen a les fosses plenes d’aigua mesclades amb tintures de tots els colors per remullar, rentar i fregar les pells. A més d’haver-se convertit en un dels principals reclams turístics de la ciutat, el barri dels adobadors subministra la matèria primera per als clàssics articles de marroquineria que donen fama internacional a aquest país. Donem fe de la qualitat dels seus productes en forma de dues jaquetes que vam portar cap a casa nostra.
Del món àrab contemporani, només els zocos del Caire i Damasc superen els de Fes-el-Bali. Una activitat molt important que es celebra cada any, al juny, és el Festival de Musica Sacra, amb molta repercussió internacional.
Essaouira és una de les ciutats amb més encant de tot el Marroc. Situada a la costa atlàntica, es converteix en un cop d’aire fresc, si com va ser el nostre cas, vens de l’interior del país. Després d’uns dies de ruta per territori sec i desèrtic, és tot un canvi radical visitar les platges d’Essaouira.
Una llarga muralla separa la costa de la ciutat, semblant a les fortificacions europees, en canvi també en trobem d’altres de més petites, amb un marcat estil musulmà, dintre de la ciutat. La majoria de cases estan pintades en un blanc immaculat, i les seves teulades són blaves. Nosaltres ens vam allotjar al Riad Lalla, propietat d’una parella de catalans. Situat en plena medina, molt acollidor i maco.
La pesca és una de les activitats més importants, i és tot un espectacle veure com els pescadors descarreguen el peix de les seves barques. Homes, dones, nens… tothom ven peix al port (les sardines són les reines). Cistelles, papers de diaris o cartrons a terra, són els expositors que fan servir per ensenyar la mercaderia. Però no és pas un espectacle per turistes, sinó que forma part de la vida quotidiana dels seus ciutadans. Comprar-los peix directament és una gran experiència, ja que després te’l poden cuinar als “xiringuitos” que voregen la platja. La competència és ferotge. Tots diuen que són els millors, els més barats, et criden des de qualsevol punt, et venen a buscar.. Pots triar el producte fresquíssim que també tenen exposat davant les taules, i au! a regatejar.
Un altre canvi substancial, és el “toque” un pel més europeu a tota la ciutat. Sobretot en la roba que vesteixen homes i dones i els seus restaurants. Segurament és degut al turisme, encara que això no arriba a notar-se tant com per decidir no visitar-la. Un dels factors que fa tant atractiva la ciutat, és precisament aquest barreja entre l’estil més modern i el més clàssic. La visita al seu port, la medina i el seu zoco són rutes bàsiques.
Un consell, si la ruta és en cotxe, us serà gaire bé impossible aparcar a la ciutat sense haver de pagar. I no pas per deixar-lo als pàrquings, sinó perquè existeix una norma no escrita, on a tot arreu et trobes algú que et demana uns dirhams per vigilar-te el vehicle. I et donen rebut i tot!!!
La Plaça Jemaa-el-Fna ha sigut durant segles el centre neuràlgic de Marrakech, i l’emblema de la ciutat. De totes les grans places que hem pogut visitar, aquesta les supera en activitat. De fet, la mateixa plaça sembla un organisme viu.
El lloc és un gran solar obert, sense cap tipus de mobiliari urbà, sense voreres ni asfalt, sense una arquitectura marcada, però amb una gran atracció visual. L’envolten, per un costat, els carrerons que entren als “zocos”, i per una altre, una sèrie d’edificis emblemàtics com la Banque du Maroc, Correus, la Sûreté Nationale, el Club Med, i uns quants restaurants i cafeteries amb les millors vistes d’aquest gran espai.
Durant el dia està ocupada sobretot per paradetes que venen suc de taronja o fruits secs, domadors de micos i ensinistradors de serps, tatuadores d’henna, venedors d’aigua, els famosos “cuentacuentos” envoltats de marroquins… Però mentre el dia avança, les ofertes de diversió canvien. Comencen a sonar uns tam-tams que ja no pararan fins ben entrada la nit. Les fumeroles de les cuines ambulants omplen l’ambient amb colors i olors especials.
Diuen que la Plaça Jemaa-el-Fna és el restaurant a l’aire lliure més gran del món. La quantitat de paradetes que ofereixen tot tipus de plats és enorme, i la competència entre ells és dura però sana. Tots intenten atreure’t amb els millors preus i, segons ells, els més exquisits plats. I els eslògans que no faltin: “Mejor que Ferran Adrià”, ens deien…
clica per veure l’article “Fes i la Medina” clica per veure l’article “La Kasbah d’Aït Benhaddou” clica per veure l’article ” Essaouira i la costa marroquina” clica per veure l’article “Ruta pel desert d’Erg Chebbi”
Mitjà de transport idoni pel desert. Semblem autèntics tuaregs!!! (bé, no gaire, la veritat...)
El campament es troba sota una duna enorme. De pel·lícula!
La nit arriba, però unes espelmes i la lluna plena ens ajuden a veure prou bé.
Tranquil·litat, tranquil·litat i més tranquil·litat…
Blog sobre cinemagraphs, timelapses i altres experiments…
|
FOTOS A 500px
