Ben d’hora (06:15h) ens hem llevat per ser puntuals a l’excursió que teníem organitzada per avui. Un recorregut per la Park Road, una carretera que s’endinsa al Parc Nacional Denali, i que només es pot fer en autobusos del mateix parc. Nosaltres l’havíem reservat per internet des de casa per no patir, ja que és habitual que hi hagi molta gent i els seients s’esgotin deseguida. Però abans deixeu-nos que expliquem l’anècdota surrealista del dia (i potser del viatge…). …Clica per continuar llegint i veient més fotos…
Alguna vegada, mentre prepareu la ruta d’un viatge, segur que us heu imaginat com us ho passareu al país que voleu visitar. Només cal somiar despert una mica, i ja et veus passejant per la ciutat que llegeixes a la guia, o conduint per les carreteres que estàs estudiant al mapa, o fotografiant els animals que has vist en algun vídeo… La imaginació es dispara, i ja et comences a fer una idea de com seran les teves vacances abans de sortir de casa.
Nosaltres vam provar de fer un petit experiment (com ens agraden aquestes freakades!) i vam decidir fer un vídeo de la nostra ruta per Nova Zelanda, com si es tractés del trailer d’una pel·lícula. És a dir, com si al veure-ho, nosaltres mateixos ens expliquéssim què ens trobarem al visitar aquell país tan meravellós.
Com sempre diem: utilitat cap ni una, però ens ho passem de conya!!
Aquest post complementa una entrada que vam escriure “en directe” des de Nova Zelanda sobre els dofins Héctor. Aquella vegada vam explicar l’experiència de nedar al mar amb la companyia d’aquests dofins, i ara, volíem oferir una mica més d’informació sobre aquests mamífers marins que tant ens van sorprendre. I a més, penjar un vídeo sobre aquesta meravellosa experiència. La falta de temps, fa que més d’un any després comencem a editar les imatges que vam gravar durant la nostra ruta per Nova Zelanda, i encara descobrim fotos del viatge; però com sempre es diu: “más vale tarde que nunca”.
Els dofins Héctor són la varietat més petita dels dofins, ja que fan una mitjana de 1’4 metres i són endèmics de Nova Zelanda, és a dir, només es troben a les costes d’aquest país. De fet, i per ser més precisos, els podem veure a la illa Sud. A la illa nord existeix una sub-espècie de la mateixa família que s’anomenen dofins de Maui. Avui en dia, és una de les espècies de cetacis més amenaçades del món, ja que només queden uns 8.000. Les xarxes pesqueres han fet molt de mal durant els últims anys…
Aquests dofins Héctor, a més de ser més petits dels que estem acostumats a veure a les pel·lícules, es caracteritzen pel seu color gris platejat, però amb les aletes i una part del cap d’un elegant color negre. Les sortides per veure aquests animals la vam fer des de la bonica població d’Akaroa, on podem trobar diferents companyies que les organitzen. Ho tenen tot molt preparat, et donen un trajes de neoprè i en petits grups (com a màxim de 10 persones), et porten a nedar entre dofins. Existeix una gran diferència respecte a nedar entre els dofins comuns. Les tres principals són:
Per nedar entre els dofins Héctor s’ha d’anar una mica mar endins. Nosaltres vam navegar fins a més d’un quilòmetre de la costa per trobar-ne. Més tard, durant la nostra ruta, vam veure altres excursions per nedar entre dofins que es podien fer gairebé al costat de la platja, però no eren dofins d’aquesta espècie. La veritat és que per persones com nosaltres que no som gaire de mar, nedar a mar obert (feia bastant fred i el mar estava mogut) és bastant impressionant.
També, i a diferència dels dofins comuns, aquests no paren quiets. És a dir, neden a ràpides velocitats i és impossible que s’aturin. Normal, no són animals de companyia… Això impressiona moltíssim, ja que són ells els que venen a jugar amb tu, i s’apropen rapidíssimament, semblant que hagin de xocar entre ells o amb els que som a l’aigua en qualsevol moment, però canvien de direcció tant veloçment, que sempre aconsegueixen esquivar-te.
I una altra diferència molt important, és que no està permès tocar-los. Tenen una pell molt delicada, i qualsevol contacte amb persones, els podria fer algun tipus de ferida. Per això no vam arribar a tocar a cap, encara que hauria estat fàcil, ja que tot i la rapidesa amb la que es movien, passaven molt a prop nostre.
Com sempre, les sortides organitzades per veure animals ens divideixen el cor. Per una part, sempre hem cregut que és molt millor que veure’ls als zoològics o en captivitat, però tot i així intentem que aquest tipus d’excursions siguin respectuoses amb els animals i fins i tot ajudin a la seva conservació.
No fa falta anar fins a Nova Zelanda per fer “puenting”, però fer-ho en aquest país te quelcom d’especial. Potser és per l’esperit aventurer i jove d’aquestes terres; potser és per què aquí es va inventar fa més de 20 anys aquest “esport” (si es pot dir així a llençar-se lligat d’una corda des d’una alçada considerable); o potser és per la facilitat de trobar empreses que s’hi dediquen a això… Sigui com sigui, practicar “puenting”, o “Bungy Jumping” com diuen allà, és tota una experiència.
Queenstown és la ciutat adequada per practicar-ho. És per això que li diuen la capital de l’adrenalina. Qualsevol esport d’aventura es pot practicar allà. Nosaltres volíem provar, per primera vegada, com era la sensació de saltar en caiguda lliure, i vam triar l’empresa AJ Hackett Bungy.
Teníem clar que l’alçada no era important, volíem la imatge més clàssica possible: un pont amb el seu riu, ja que les varietats que oferien per saltar són moltes. Ens van donar la solució: saltar els 43 metres del Pont Kawarau. A més, just el dia que som allà i decidim saltar, fa exactament 22 anys que, dos bojos anomenats AJ Hackett i Henry van Ash van saltar d’aquell pont “inventant” aquesta bogeria. Quina coincidència!! Ja ho teníem clar…
El pont és vell, però manté una estructura de fusta i metall que li donen un aire clàssic. L’aigua del riu és blavosa cap a verda i tot ho tenen molt ben muntat. Després de comprar el tiquet, omples un qüestionari i et pesen dues vegades per calcular la tensió necessària de la corda. Tot és tan exacte, que et demanen si vols tocar l’aigua molt, poc o gens. Jo vaig demanar de tocar-la una mica, i gairebé a l’arribar al riu, mig cos va entrar a l’aigua.
This slideshow requires JavaScript.
En resum, una experiència adrenalítica molt recomanable.
16 hores de vol, amb una paradeta tècnica a Milà i arribem a l’aeroport de Barcelona. Què dur és tornar d’un viatge! I què dur és pensar que ens queda, almenys, tot un any per tornar a marxar de vacances! Au, a agafar el mapamundi i a pensar en possibles destinacions noves… Però que no s’acabi la Bona Vida!!!
Ara sí! Arriba l’últim dia del nostre viatge. Tot s’acaba… Però ha sigut més d’un mes de visitar un país i unes ciutats increïbles.
Gaudim d’una jornada sencera per tornar a visitar Singapur, ja que el nostre avió surt a les 23:45h. I l’aprofitem!! La calor és tremenda, i per això comencem amb una banyadeta a la piscina de l’hotel.
Continuem vorejant el riu del mateix nom que la ciutat, i arribem fins a Chinatown. Ens atrau tota la vida d’aquest barri i la seva gent.
I què podem fer també al lloc que hem batejat com la ciutat dels centres comercials? Doncs perdre’ns per les seves botigues. Ho fem a les més freakis -només visitades per xinesos-; i les més fashion. Totes tenen el seu encant. A unes galeries ens trobem a les “Macedonia” de Singapur. Un grup musical infantil que ha omplert de nens tota una planta.
I ens comença a ploure a bots i barrals. Just quan volíem continuar patejant pels carrers, l’aigua no ens deixa fer-ho.
Ens quedem sense pujar als miradors de l’hotel Marina Bay, un dels més luxosos de la ciutat. Això ens obliga a visitar el centre comercial que té al voltant, i de veritat que no havíem vist res semblant. Tot i que encara estan acabant les galeries, el centre és gigantesc, podem trobar les botigues més exclusives del món i entenem clarament el significat de la paraula “luxe”.
Al final, com sempre, hem de córrer per arribar a l’hotel. Allà ens espera el bus que ens porta a l’aeroport. Això s’ha acabat!!!
Diari de la Bona Vida és un bloc amb comentaris, vídeos, fotografies i sensacions de diferents llocs que hem pogut visitar. Viatjar és una experiència única, i aquest lloc vol ser una petita mostra de com ens ho passem quan sortim de casa nostra per veure món...
Per contactar amb nosaltres:
diaridelabonavida@hotmail.com
Ben d’hora (06:15h) ens hem llevat per ser puntuals a l’excursió que teníem organitzada per avui. Un recorregut per la Park Road, una carretera que s’endinsa al Parc Nacional Denali, i que només es pot fer en autobusos del mateix parc. Nosaltres l’havíem reservat per internet des de casa per no patir, ja que és habitual que hi hagi molta gent i els seients s’esgotin deseguida. Però abans deixeu-nos que expliquem l’anècdota surrealista del dia (i potser del viatge…). …Clica per continuar llegint i veient més fotos…
FOTOS A 500px
